Tir amb arc

Friday, July 21, 2006

CURIOSITATS D'ARQUERS MEDIEVALS

El senyal de victòria realitzada amb els dos dits de la mà en forma de "V" té els seus orígens, en el símbol que realitzaven els arquers medievals amb el dors de la mà dirigida cap als seus enemics, com estratègia psicològica abans d'entrar en batalla. Quan l'enemic veia aquest gest, comprenia el missatge:"Alerta, que encara tinc dos dits per armar el meu arc i disparar les meues fletxes". Quan algun d'aquests homes era fet presoner se li amputaven els dits índex i cor, assegurant-se d'aquesta que mai més tornaria a disparar una fletxa.

La dotació de fletxes d'un arquer anglés, referenciada per les dades de la batalla de Crécy a Ponthieu, va ser de 24 o 36 fletxes nigades en grups de 12. Les primeres dotzenes anaven armades amb puntes llargues especials per a cavalleria, l'última dotzena portava puntes de doble tall per a infanteria i per a menor distància.

Abans d'acabar-se la dotació de fletxes dels arquers en línia de batalla, se'ls subministrava dotacions completes des de carros en dotzenes exactes. Els encarregats d'aquest treball eren xiquets qui per la seua condició eren suficient àgils i ràpids per a realitzar aquest treball; les fletxes les clavaven al terra enfront dels arquers perquè puguèren disparar més ràpid. Molts d'aquests xiquets morien en combat.

Les puntes de fletxa destinades per a travessar les cotes de malla solien tindre la longitud de 4 polsades i de forma piramidal; les que es destinaven contra els cavalls tenien el mateix disseny, però arribaven a ser de 6 polsades. Habitualment es disparava sobre els animals, ja que al sentir-se ferits es desbocaven, o al caure impedien les càrregues de cavalleria.

La paraula carcaix significa estoig o funda on es porten les fletxes que es disparen amb l'arc, prové de la paraula persa Tarkas.

Els cavallers abans de col·locar-se els elms de les seues armadures, portaven baix una altra sèrie de protectors. En primer lloc, duien un passamuntanyes de bri, després un casc de cuiro molt fi que de vegades estava farcit de pèl de conill o un altre animal suau, després la caperutxa de la cota de malla que arribava fins el pit per a protegir el coll; i per últim, el casc o elm de ferro temprat.

Monday, July 10, 2006

HISTÒRIA DEL TIR AMB ARC


Quan agafem un arc per primera vegada, sense adonar-nos-en, estem realitzant una activitat que té uns 25 000 anys d'antiguitat. Aquesta activitat té els seus origens al Paleolític: pintures rupestres representen escenes de caça, el que demostra que l'arc va tindre un marcat caràcter en aquella època. L'arc i la fletxa han sigut des de sempre instruments fonamentals per a la supervivència de la humanitat. Gràcies a l'arc i a la fletxa l'home es va convertir en caçador. La caça amb arc era prou més segura que altres mètodes utilitzats en aquell temps, ja que permetia mantenircerta distància de seguretat. Els materials amb els quals estaven construïts aquells primitius arcsens revel·len molts secrets sobre la zona en què vivien els nostres avantpassats, les ferramentes que tenien a la seua dispossició i com utilitzaven aquells arcs. Per exemple, els arcs més petits eren més fàcils de manipular des de un cavall o un carro, mentre que els arcs grans eren ideals per derribar objectius que es trobassen a gran distància o inclús dins d'un campament fortificat.

El primer imperi en utilitzar l'arc va ser l'egipci al voltant de l'any 3 500 a.C. Els seus arcs eren quasi tan alts com ells mateixos, i les fletxes tenien puntes de pedra o de bronze. Cap a 1 800 a.C. els asiris van introduir un nou disseny: un arc construït amb cuiro, marfil i fusta amb la qual cosa aconseguien un perfil recurvat. Aquests arcs eren més potents que els utilitzats pels egipcis i, a més a més, contaven amb la gran ventaja de poder disparar-los des d'un cavall. Va ser la peça clau que els va permetre expandir el seu imperi. Altres pobles van crear impresionants màquines de guerra al fer que els cavalls tiraren de carros, on anaven els arquers.

La superioritat en l'ús d'aquesta arma que tenien els pobles del Mitjà Est va durar alguns segles. Per exemple, els romans, encara que tinguen fama d'haver tingut un dels millors exèrcits del món, no van poder fer res enfront les hordes d'arquers perses. Els mongols van conquerir gran part d'Europa i els turcs van demostrar la seua vàlua a les creuades, en part degut a la superioritat dels seus arcs recurvats i, en una altra, a una millor tècnica de tir.


Al segle XI, els normands desenvoluparen un arc gran (conegut com longbow) que van utilitzar per a defensar-se dels anglesos a la batalla de Hastings, al 1066 d.C. A partir d'aleshores els anglesos van adoptar el longbow com arma princial reconeixent que el seu model havia quedat obsolet. Moltes de les llegendes que es van crear entre els segles XIII i XIV, com és el cas de Robin Hood, demostren que l'ús del longbow s'havia extés per onsevol.

Encara que el valor de l'arc com arma de guerra va declinar després de l'aparició de les armes de foc al segle XVI, el repte i la diversió que suposa disparar amb arc va garantir la seua existència. Per exemple, Enric VIII va promoure el tir amb arc com esport oficial a Anglaterra, i va encarregar a Sir Christopher Morris, al 1537, la creació d'una societat d'arquers, a la qual es coneixeria com The Guild of St.George (La germandat de Sant Jordi). Al 1545 Roger Ascham va publicar el seu llibre Toxophilus, en el qual s'arreplega el saber de l'arqueria d'aquell temps i gràcies al qual els anglesos van mantindre el seu interés posat en aquest esport. A partir de 1600 es van crear tot tipus de societats ralacionades amb el tir amb arc. Les competicions i els tornejos servien per a medir la categoria de cada una d'elles i van ser el primer pas en la constitució de l'esport del Tir amb Arc. El més important de tots va tindre lloc el 1673, a Yorkshire, Anglaterra, i va ser l'Ancient Scorton Silver Arrow Contest, que encara persisteix en l'actualitat. Amb el pas del temps, les dones també practicaren aquest esport; la primera vegada que una d'elles va entrar a formar part d'una societat d'arquers va ser al 1787.

A la part nord del continent americà, els indis també utilitzaven l'arc i la fletxa per a caçar. Però l'arc utilitzat per aquestes tribus era més curt i dèbil; el caçador tenia que arrimar-se a la presa per a aconseguir derribar-la. Algunes tribus índies feien campionats de caça a lloms d'un cavall, i altres practicaven aquest esport a la selva. Els europeus van dur amb ells el seu coneixement sobre el desenvolupament i la construcció dels arcs, per la qual cosa van contribuir a que a Nord-Amèrica es mantinguera l'interés per aquesta arma. Al 1828 es va crear el primer club d'arquers al nou continent, exactament a la ciutat de Filadelfia, i es va cridar United Bowmen.

Curiosament, va ser la guerra civil dels Estats Units la que va impulsar l'interés pel tir amb arc. Quan va acabar la guerra, la Unió va prohibir a tots els soldats de la Confederació l'ús de les armes de foc. Per aquesta raó, dos germans, Will i Maurice Thompson, van conviure amb els indis de Florida i van aprendre totes les tècniques relacionades amb aquest art. Maurice va escriure un llibre (The Witchery Archery) que va ajudar a impulsar l'interés nacional del tir amb arc. El 1879 es va crear l'Associació Nacional d'Arquers que va ser la que es va encarregar de crear competicions a nivell nacional. L'entusiasme creat des d'aquell temps va fer que a l'any 1939 apareguera l'Associació nacional de Tir de Caça.

La primera vegada que el tir amb arc va aparèixer a unes olimpiades va ser a París, el 1900, com homenatge al guerrer mític Hèrcules, el qual es considerava el primer arquer de l'Història. Als Jocs Olímpics de Sant Lluís (1904) i als d'Anglaterra (1908) es van prendre seriosament aquesta modalitat, encara que després va caure en l'oblit. Van tindre una representació fugaç a Bèlgica (1920) encara que encara tindrien que passar altres 52 anys fins que el tir amb arc es consolidara com esport olímpic.

El problema existent amb les primeres competicions de tir amb arc era que no havien unes regles universals. Si el país encarregat de realitzar els Jocs Olímpics tenia associacions d'arquers, aleshores eixe any sí que existia aquesta modalitat. Per això, quan els Jocs Olímpics requeien en algun país sense tradició arquera, en eixos Jocs no es disputaria la prova de tir. Va ser gràcies als polacs, que el 1930 van treballar durament per crear un reglament internacioal. Com a resultat va sorgir la Federació Internacional e Tir amb Arc, o FITA. Va ser encarregada de regular les regles per les quals es regien les competicions internacionals, entre les quals s'incluïen les Olimpiades. Gràcies a aquest moviment es va aconseguir augmentar l'interés del públic de tot el món pel tir amb arc i el 1972 va reaparèixer definitivament com una modalitat olímpica.

L'avanç de la tècnica també s'ha notat en els disenys d'arcs i fletxes, ja que al disposar de nous materials es va aconseguir augmentar la qualitat del tir i, per consegüent, l'interés del públic. Però dos fets van tindre un impacte molt important. El primer va correr a càrrec de Doug Easton (1946) quan va utlilitzar l'al·lumini per a construir les fletxes. La uniformitat i lleugeresa d'aquest material va millorar notablement els resultats dels arquers. El segon va tindre lloc el 1966, quan H.W.Allen va inventar l'arc compost. Aquest arc utilitza dues politges decentrades,és a dir, que no estan subjectes al cos de l'arc pel seu eix central, que van col·locades als extrems del cos, i gràcies a les quals es pot reduir la tensió de l'obertura i el pes de l'arc. Aquests arcs s'han fet molt populars tant en la modalitat de tir olímpic com en la caça.

Últimament han aparegut nous materials com el carboni que permet la construcció de fletxes molt més ràpides i lleugeres, a la vegada que més consistents i flexibles, i l'aparició d'accessoris intercanviables. Els arquers hui en dia poden disfrutar del tir amb arc gràcies a tot aquest modern equipament.